Khaled Hosseini, El caçador d'estels

Khaled Hosseini va néixer a Kabul, Afganistan, l'any 1965 (com jo). Quan tenia onze anys, la seva família es va traslladar temporalment a París, però el cop d'estat comunista i la invasió soviètica a l'Afganistan els van forçar a demanar asil polític als Estats Units. A Califòrnia, es va graduar en biologia i medicina, al mateix temps que va iniciar-se en la literatura. En 2003 va publicar la seva primera novel·la, El caçador d'estels, i, després d'un èxit espectacular, el 2007 la va seguir Mil sols esplèndids. Juntes han venut més de quinze millions d'exemplars. Actualment, Khaled Hosseini col·labora amb l'Agència de Refugiats de les Nacions Unides (USHCR) i està treballant en una nova novel·la.


EL CAÇADOR D'ESTELS (col·lecció DEBOLSILLO) - La traducció és de Marta Salvadó
Aquí van uns quants paràgrafs que m'han emocionat.

Pàg. 44: monarquia i cop d'estat
No estaven caçant ànecs. Segons vam saber després, no van caçar gairebé res, aquella nit del 17 de juliol de 1973. Quan Kabul es va despertar el matí següent es va trobar que la monarquia era cosa del passat. El rei Xahir Xah se n'havia anat a Itàlia. En la seva absència, el seu cosí, Daüd Khan, havia posat fi a un regnat de quaranta anys amb un cop d'estat incruent.



Pàg. 50: la vida continua igual
Durant els dos anys següents, les paraules desenvolupament econòmic i reforma ballaven als llavis de molta gent a Kabul. La monarquia constitucional s'havia abolit i havia estat substituïda per una república encapçalada per un president. Durant un quant temps, un sentiment de rejoveniment i renovació va recórrer el país. La gent parlava dels drets de les dones i de la tecnologia moderna.

I en gairebé tots els aspectes, encara que el nou líder visqués a Arg -el palau reial de Kabul-, la vida continuava com abans. La gent treballava de dissabte a dijous i, el divendres, anava als parcs, als bancs del llac Ghargha, als jardins de Pagham. Autobusos multicolors i camions plens de gent rodaven pels carrers estrets de Kabul, conduïts pels crits constants dels ajudants dels conductors que es col·locaven a cavall dels para-xocs del darrere del vehicle i donaven direccions al xofer amb aquell accent kabulès tan tancat. Durant l'eid, els tres dies de celebració després del mes sagrat del Ramadà, els kabulesos es posaven els millors vestits que tenien i visitaven la família. La gent s'abraçava i es besava i es felicitaven els uns als altres amb la frase Eid mubarak, feliç eid. Els nens obrien regals i jugaven amb ous durs tenyits de colors.



Pàg. 58: els afganesos són gent independent
En Hassan i jo ens vam mirar. Ens vam pixar de riure. El nen indi aviat aprendria el que els britànics havien après a començament de segle, i el que els russos aprendrien al final de la dècada dels vuitanta, que els afganesos som gent independent. Els afganesos aprecien les tradicions, però avorreixen les lleis. I això mateix passava a les lluites d'estels. Les regles eren simples: no hi ha regles. Fes volar el teu estel. Talla els adversaris. Bona sort.


... i sobre lleis, normes i costums - la caça d'estels
...La cacera era força ferotge; una multitud de caçadors d'estels envaïen els carrers i s'obrien pas a empentes com aquella mena de gent d'Espanya , sobre la qual vaig llegir un cop, que corrien davant dels toros. Un any, un nen del veïnat va pujar dalt d'un pi per agafar un estel. Una branca va cedir sota el seu pes i va caure des de nou metres d'altura. Es va trencar l'esquena i no va tornar a caminar mai més. Però va caure amb l'estel a les mans. I quan un caçador d'estels atrapava un estel, ningú no l'hi podia prendre. No era una norma, era un costum.



Pàg. 63-64: sobre els iranians
Per a molts hazares, l'Iran representava una mena de santuari. Suposo que això es devia al fet que, com els hazares, molts iranians eren musulmans xiïtes. Però vaig recordar una cosa que el meu professor ens havia dit aquell estiu sobre els iranians: deia que eren uns oradors hàbils que no perdien el somriure i et donaven copets a l'esquena amb una mà mentre et pispaven la cartera amb l'altra. Ho vaig explicar al baba i em va dir que el meu professor era un d'aquells afganesos envejosos. Envejosos perquè l'Iran guanyava poder a Àsia i perquè molta gent del món no sabia ni trobar l'Afganistan en un mapa. "És dur, dir això", va fer arronsant les espatlles, "però és millor encarar la veritat que conformar-se amb una mentida".



Pàg. 127: un pensament afgà sobre els homes de debò al món
El baba m'explicava les seves teories polítiques mentre passejàvem i me'n feia unes dissertacions llarguíssimes.
-Només hi ha tres països amb homes de debò en aquest món, Amir -deia. I els comptava amb els dits de la mà: Amèrica, els salvadors fanfarrons, Anglaterra i Israel-. La resta -feia un gest de rebuig amb la mà i un pfffff- són com velles xafarderes.
El fet d'incloure Israel a la llista aixecava la ira entre els afganesos que vivien a Fremont. L'acusaven de ser projueu i antiislàmic de facto. El baba s'hi reunia per prendre el te i pastís de cardamom al parc, i els feia tornar bojos amb les seves teories.
-El que ells no entenen -em va dir un dia- és que la religió no hi té res a veure.
Des del punt de vista del baba, Israel era una illa d'"homes de debò" en un mar d'àrabs massa enfeinats a treure profit del seu petroli per cuidar-se d'ells mateixos.
-Israel fa això, Israel fa allò -deia el baba en to de burla escarnint l'accent àrab-. Doncs fes-hi alguna cosa! Passa a l'acció. Sou àrabs, oi? Doncs ajudeu els palestins!



Pàg. 163: el buit que deixarà la mort del pare
Es va mullar els cabells i se'ls va pentinar cap enrere. El vaig ajudar a posar-se una camisa blanca neta i li vaig fer el nus de la corbata. Em vaig adonar de l'espai que sobrava entre el coll de la camisa i el seu. Vaig pensar en tots els espais buits que el baba deixaria enrere quan ja no hi fos, i això em va fer pensar en una altra cosa. No se n'havia anat. No encara. I aquell era un dia de bons pensaments.



Pàg. 186: sobre l'adopció
Ara el general seia al seu costat.
-Batxem, això de l'adopció... no crec que això sigui per a nosaltres, els afganesos. -La Soraia em va mirar cansada i va sospirar-. Per una cosa: els nens creixen i volen saber qui són els seus pares de veritat -va dir-. No en tenen la culpa. De vegades, marxen de la llar que els ho ha donat tot per buscar-los, per trobar les persones que els van donar la vida. La sang és poderosa, batxem, no ho oblidis mai.
-No en vull parlar més, d'aquest tema -va dir la Soraia.
-I et diré una altra cosa -va insistir el general. Em va semblar que s'accelerava i que estàvem a punt de sentir un dels seus discursos-. Pensa en l'Amir, per exemple. Tots coneixíem el seu pare, i jo sé qui va ser el seu avi a Kabul i el seu besavi també. Podria fer-te un arbre genealògic amb els seus antecessors, si m'ho demanessis. I per això, quan el seu pare (que Déu li doni pau) va venir a fer el khastegari, no ho vaig dubtar. I, creu-me, el seu pare mai no s'hauria avingut a demanar la teva mà si no hagués sabut de quina família venies. La sang és una cosa molt poderosa, batxem, i quan adoptes, no saps quina sang estàs portant a casa. Si fossis americana, això no importaria. La gent es casa per amor, el cognom i els avantpassats no hi tenen res a veure. I adopten, i mentre el nin tingui salut, tothom està content. Però nosaltres som afganesos, batxem.

Pàg. 268-269: sobre els talibans
Va fer petar els dits. El guàrdia més jove li va encendre un cigarret. El talibà va fer una rialla. Va murmurar alguna cosa. Les mans li tremolaven i de poc tira el cigarret a terra.
-Però, per a espectacle de debò, hauries d'haver estat amb mi a Mazar, el 1998.
-Com diu?
-Els vam deixar fets menjar per a gossos.
De seguida vaig entendre on volia anar a parar.
Es va aixecar, va caminar al voltant del sofà, una volta, dues... Va tornar a seure. Parlava amb rapidesa.
-De porta a porta, vam anar. Buscàvem els homes i els nens. Els disparàvem allà mateix, davant de les seves famílies, perquè ho veiessin. Perquè recordessin qui eren i quin era el seu lloc. -Me'n va fer una descripció gairebé fotogràfica-. De vegades tiràvem la porta a terra i entràvem a casa seva. I... i jo... jo buidava el carregador de la meva automàtica fent una passada per tota l'habitació. Un tret darrere l'altre fins que el fum m'encegava. -Es va inclinar cap a mi, com si estigués a punt de confessar un gran secret-. No coneixes el significat real de la paraula alliberació fins que no has fet això: plantar-te en una habitació plena d'objectius, deixar que les bales volin, lliure de culpa i remordiment, sabent que ets virtuós, bo i decent. Sabent que estàs duent a terme l'obra de Déu. És una cosa que et deixa sense alè. -Llavors va besar el rosari i va inclinar el cap-. Te'n recordes, Javid?

Pàg. 306:
"Hi ha molts infants a l'Afganistan, però molt poca infantesa".

Pàg. 328: com els nens superen el terror
Com li ho podia prometre? El vaig estrènyer contra mi, el vaig abraçar ben fort i el vaig bressolar endavant i endarrere. Ell va plorar a la meva camisa fins que les llàgrimes es van assecar, fins que el tremolor es va aturar i els precs desesperats van minvar fins a convertir-se en murmuris indesxifrables. Vaig esperar, el vaig bressolar fins que la respiració se li va alentir i el cos se li va relaxar. Vaig recordar una cosa que havia llegit en algun lloc feia molt de temps: "Així és com els nens superen el terror: es queden adormits".