Pierre-Jean
Jouve, Paulina 1880
Amb epílegs de Pere Daurer i J.J. Sànchez
Costa
Editorial Nova Terra – Barcelona
Novel·la llegida a l'abril 2013
L'amor és dur i inflexible com l'infern. Santa
Teresa d'Àvila.
PAULINA 1880 va ser per als espectadors de
Cannes, el 1972, un film sumptuós,
sensual i místic. Potser una mica
inquietant. Aviat la crítica li tributaria elogis enardits i, des d'alguns
sectors, comentaris rigorosos. Val a dir que els públics de diversos països que
han tingut la sort de veure la pel·lícula han anat posant-se del costat dels
entusiastes... Així PAULINA 1880, una novel·la que Pierre-Jean Jouve havia
publicat el 1925, tornava a l'actualitat per la màgia del cinema i la mestria
d'un jove director francès, Jean-Louis Bertucelli. Ben aviat la novel·la
obtindria una reedició de llarga tirada en una col·lecció de butxaca. El seu autor, traductor de Shakespeare i
de Hölderlin, entusiasta de la psicoanàlisi i de la música, no s'equivoca
quan diu de la seva obra que no és una
aventura romàntica sinó una inquietud dels nostres dies... El lector
català, que no ha pogut veure el film, podrà comprovar-ho, des d'avui, en el
text de la novel·la, traduïda amb singular pulcritud.
Alguns apunts:
Pàg. 55:
seducció entre Paulina i Michele
Paulina no cuidà més de lluitar contra el
sentiment tremebund que la feia balandrejar entre el desig i el temor. El comte
que l'havia vista novament en el dinar, que havia completament esgotat totes
les seves mirades es trobava en un estat de joia somnàmbula. Tots dos havien
corregut cap a la pròxima nit. No pensaven res. Estaven posseïts.
Pàg.
55-56: la primera nit d'amor de Paulina i Michele
... El comte s'acostà, es llevà la roba, tot
era perfectament senzill entre ells. Li besà els peus i les mans, no gosant
encara de tocar-la, li besà la faç. I delicadament, delicadament despullà el
tendre cos. S'agenollà i semblà que resava. Oh mons d'esplendor. Paulina tenia
suspens el respir. Mons miraculosos, tebis i verges. Michele veia Paulina
l'objecte carnal de l'amor. Veia Paulina amb aquesta única primera visió del
cos i també de l¡ànima, del cos palpitant, que no s'esborrarà mai més ni fins
en l'enllà de la mort. Paulina vivent i amant sens pudor però absolutament
reservada i misteriosa. Veus remotes, veus salvatges, veus de bèsties i
d'àngels la saludaven. El delit empenyia bromes càlides pel davant els ulls de
l'home, ell esguarda però, esguarda amb totes les seves forces; la donzella té
les sines petites i perfectament dreçades, el mugró gairebé imperceptible; la cintura
estirada i robusta, els flancs abundosos, i el seu borralló il·luminat d'una
lluïssor obscura.
Greument, amb la dolçor i la força d'un àngel,
ell l'estimà.
Ella inanimada flotava com Ofèlia per aigües
llunyanes. La veu que els despertà, després del jutjament, els digué que a
partir d'aquella nit els dos quedaven segellats l'un en l'altre en la fe, la voluntat
i l'angoixa.
Pàg. 58: l'amor de Paulina i Michele
El que feia ell i el que ella feia, el que
demanava ell i donava ella, fins el que s'insinuava ella a demanar. La nuditat,
les sentors, les formes. I a la fi havia la lloança que l'home canta en honor
de la seva dona, però aquesta lloança Paulina la sentia en la broma, perquè les
orelles li brunzien, tenia vertigen, s'anorreava en l'infinita dolçor.
Pàg. 147: reflexions de Paulina des del
convent
Avui, com si hagués jo sortit del núvols de l'angoixa, he pogut examinar
les circumstàncies de la meva vida
vergonyosa i les obres del dimoni des de 1872. Quan era petita a Torano
tenia la passió de la puresa. Com he
pogut jo, tan esforçada, rodolar a l'abisme del llibertinatge adúlter i la
sensualitat perversa i complaure-m'hi tant de temps?
Déu meu! I això no ho era pas tot encara. La misèria de naturalesa, la laxitud de caràcter, la concupiscència renovaven el pecat; però
tanmateix la meva consciència en coneixia l'abominació, en mesurava la
importància, perquè la consciència no havia perdut gens la darrera llum i mai
no l'ha perduda com sigui que jo estic aquí. Esposa de llibertinatge, què m'havia enginyat? Una cosa molt pitjor
que la mateixa abraçada carnal. Volia
retenir alhora el pecat que adulava els meus sentits – i la dolça mirada de
Déu. Procurava la manera d'acostar-me al
meu Senyor però embriagada encara dels besos de l'amant. Adúltera i perversa rebia el Cos i la
Sang de Jesús. La meva aberració era tan orada, i jo tergiversava tan bé els preceptes sagrats...
Pàg.
213: epíleg de J. J. Sànchez Costa
... Bertucelli en una entrevista: "Amb
molt de gust tornaria a fer la pel·lícula, però canviant la intèrpret principal
i el guionista..." Més endavant opinava que Paulina 1880 havia estat una
experiència apassionant a tots els nivells. Sobre la diversitat d'apreciacions
crítiques, deia: "M'ho esperava. Alguns van situar la pel·lícula als
núvols; els altres la van triturar. Em sap greu que poca gent hagi fet
l'anàlisi que jo volia introduir amb el film. La premsa qualificada
d'esquerrana hi va veure una determinada mirada a la societat de la nostre
època; els altres s'han limitat a judicar la història d'amor."
